Diari d'una mestra confinada

Entrem a la fase 1 i comencem a recuperar activitats essencials, així que aquesta és la darrera entrada del diari. Durant deu setmanes, he anat desgranant diferents aspectes d’un recolliment forçós i m’he permès compartir retalls de la meva vida i reflexions. Hem passat de l'abric i l'hivern malenconiós a les sandàlies i l'alegria que porta la primavera; i no voldria acabar sense compartir una altra de les meves passions: viatjar!

Segurament, tots tenim un viatge somniat, un lloc que pel motiu que sigui, viu en el nostre imaginari com l’itinerari perfecte.

Però, anem a pams, el moment màgic d’un viatge és el moment en què l’esculls i és en aquell moment que te’l comences a fer teu. Probablement, tothom té una manera de fer diferent, però en el meu cas no sé el perquè un dia penso que aquell indret encaixarà en els nostres dies de lleure. No cal que sigui un viatge transoceànic, tan sols calen les ganes d’explorar.

I durant aquest confinament, he viatjat molt. M’he endinsat en aquells àlbums de fotografies i dietaris de viatges ja realitzats i ..., He rigut, m’he emocionat, però sobretot he reviscut instants màgics que sovint m’han evocat una olor, una música, una imatge o una anècdota. I m’han ajudat, en els moments en què els ànims estaven més baixos, a somriure!

Un altre viatge ha estat interior, cap a les profunditats! He fet inventari d’allò que he viscut apassionadament i he quedat gratament sorpresa; he fet dissabte perquè cal treure el que no m’agrada per deixar lloc a tot el que esdevindrà; he cosit alguna ferida que no estava del tot tancada perquè ja sabeu que no soc gaire hàbil amb l’agulla; he valorat totes les meves petites rutines les quals he enyorat profundament; he comprovat que, malgrat la distància física, estic molt ben acompanyada; he parlat molt (estrany en mi, oi?) perquè hem tingut temps per xerrar i per tenir converses més transcendentals; i hem fet plans perquè ara veiem una escletxa d'una porta que anirem obrint fins a tenir-la de bat a bat i és que l'anhel de llibertat és immens!

I finalment, el viatge que he estat esperant durant deu setmanes... Serà un viatge curt però serà intens perquè retrobar-me amb els meus fills, als qui podré abraçar amb la mirada, serà meravellós! I no en quedaran fotografies dins d'un àlbum d'aquest moment però el seu record perdurarà per les ganes de viure'l!

I, després de tant viatjar, s’ha acabat el diari! Aprofito per agrair els qui m’heu estat seguint cada setmana i m’heu fet arribar la vostra opinió, m’he sentit més acompanyada!

Les escoles estan al punt de mira: quan s’obriran?, en quines condicions?, gradualment?, ... I això m’ha portat a pensar que el curs vinent ens haurem de tornar a adaptar o, com es diu ara, a reinventar-nos. Què bé! Fa més de 30 anys que soc mestra i, si una cosa he fet durant aquest temps, és adaptar-me als nous reptes. Però, comencem pel principi ...

La meva mare diu que el primer dia que vaig anar escola, vaig arribar a casa i vaig muntar una escola amb les meves nines i jo fent de “senyoreta”, es clar! I a partir d’aquí, va començar aquesta fantàstica aventura de convertir-me en mestra. Pel camí he trobat mestres fantàstics, concretament “el profe Andrés” que em va enganxar a la literatura i a les matemàtiques per igual; també a d’altres, els quals no anomenaré, però sempre han sigut el model a no imitar sota cap concepte!

El temps de la “normal”, que és com li deien a l’escola de magisteri, em va marcar molt per dos aspectes i cap d’ells pedagògic. El primer va ser descobrir Barcelona, fins llavors els meus records de la ciutat eren de la mà dels pares, la tieta o els avis: la plaça Catalunya amb Corte Inglés inclòs, el carrer Petritxol amb la seva xocolata, el Tibidabo, ... Però per una noia de comarques, la ciutat em va oferir un munt de possibilitats inexplorades: gent diferent, museus, concerts, manifestacions, fins i tot la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica. La segona aportació va ser conèixer altres futures mestres i no dormir explicant-nos les nostres confidències de joventut, compartint els nous reptes, marcant-nos noves fites i imaginat el nostre futur; d’aquesta època en guardo les meves millors amigues.

Les primeres passes, amb el títol a la butxaca, les recordo com un: i ara què? L’escola Sant Jordi em va oferir tot l’aprenentatge pedagògic i l’experiència inicial que m’han marcat professionalment i en recordo un munt d’anècdotes: com la meva primera tutoria d’un grup de P4 quan encara no havia vist mai un infant d’aquella edat, jo tenia el títol d’especialista d’anglès; o com la cara d’un pare demanant-me si el podia ajudar a trobar la mestra de la seva filla i adonant-se que era jo!

I després de molts alumnes amb les seves històries que m’encanta recordar quan els retrobo convertits en joves, adults, pares i mares de nous alumnes, ... Arriba el meu caramelet: l’escola Mogent. Cada vegada que penso en com la vam planificar i com va començar, no puc evitar un somriure perquè vam vendre una idea a uns pares que, increïblement, van confiar en nosaltres. I està sent meravellós viure la meva maduresa professional envoltada de grans professionals, grans companyes i grans amigues.

I després de tants anys sent mestra (no fent de mestra), cada nou curs el començo amb aquell neguit d’una nit d’estrena i em continuen engrescant els nous reptes, però sobretot m’encanta seure al costat d’un infant i escoltar-lo, riure amb ell, abraçar-lo, xerrar i veure la curiositat en la seva mirada.

Així que, davant de la “nova realitat” trobarem la manera de continuar endavant amb il·lusió, reinventant-nos, adaptant-nos, sent creatives perquè per damunt de tot hi ha l’ofici que ens apassiona: ser mestres!

I, compartint el meu ofici, s’ha acabat la setmana!

Quan em vaig plantejar escriure aquests diari, bé si he de ser precisa setmanari, creia que estaria enllestit ràpidament; que amb quatre, a molt estirar cinc entrades, ja faria prou. Però no, ja veieu! Continuem amb aquest confinament que ens ha creat unes noves rutines (altrament dit: costum, pràctica, hàbit, vici) impensables dos mesos enrere:

• Les trucades per Whatsapp, quin moment tan bonic, és el moment de cada dia en què ens veiem amb la família. Sembla que estem en un Nadal permanent! Mai ens havíem vist tan sovint, a més, el millor del cas és que en tenim ganes però després, ... Què ens podem explicar si cap de nosaltres ha fet ni li ha passat res d’especial!!! Però cada dia soc puntual a la cita!

• El teletreball, que bé no haver-nos de desplaçar i poder treballar des de casa. Què??? Si la nostra feina es basa en les relacions socials, si una cosa ens deixa clara aquest confinament, és que la nostra professió és vital. I no pels continguts acadèmics, sinó per la gestió de les emocions individuals i de grup. Quin despropòsit treballar amb una pantalla al davant i no poder mirar als ulls dels nostres nens i nenes! Encara bo, que almenys ens veiem!

• Les videoconferències, quin gran descobriment! Després d’haver pactat amb els diferents grups de treball, d’amics o de familiars quina plataforma utilitzaríem i, en conseqüència, haver baixat les aplicacions i extensions pertinents; ens podem trobar amb un objectiu comú. Però, abans que res, hem d’establir el protocol: qui crea la sessió perquè aquest tindrà la potestat de tancar tots els micròfons! O sigui, en tindrà el control absolut!!! Un altre punt important és qui dona la paraula, com costa això d’esperar el teu torn per parlar, no ho exigíem constantment això als nostres alumnes? Potser no és tan fàcil!

• Els vídeos per felicitar els altres. Que divertit el primer vídeo que vam fer, vam escriure fins i tot el guió. Però ara, comences a patir quan veus que s’acosta l’aniversari d’algú proper perquè ja saps què et demanaran: el vídeo. Això si, ja et diuen: res ... una cosa curteta, ... que si posa’t una perruca, ... que si canta una cançó, ... que si digués això o allò, ... Així que, hi hem dedicat moltes estones per enviar un missatge dient-los que són importants en la nostra vida!

• I aquesta setmana, la darrera rutina: l’esport! Mai m’hauria imaginat que fóssim un país tant esportista! Mira que cada dia, esperem l’hora assenyalada, ben equipats i omplim els carrers caminant, corrent, en bicicleta, ... I és que, no fem esport perquè ens agradi sinó perquè no ens hi cap la roba d’estiu!!! Quan va començar el confinament va començar una marató culinària: receptes de grans cuiners, receptes de la iaia, pastissos de tota mena, ... Per què, a qui no li havien arribat fotos de tots aquests plats? Doncs, ara no ens toca altra cosa que... sortir a fer l’operació biquini que va quedar ajornada!

I, amb aquestes noves rutines, s’ha acabat la setmana!

Aquesta setmana en veure que els adults podien sortir a passejar acompanyant els fills, vaig rabiar, ... Em sentia engabiada!!! Així que, vaig començar la setmana tot esperant saber quan podria sortir a passejar; estava disposada a sortir a córrer, si era necessari ... Per sort, el dissabte ens vam calçar les botes de caminar i ens vam oxigenar, ... Però, el meu cap no parava de pensar que aquesta escala de fases que han preparat els entesos em sonava d’alguna cosa, i, ... l’he trobat .... Us la comparteixo, ...

FASE 0: Planificació. Diuen que tenim un rellotge biològic o una crida de la mare natura, no sé! Però la veritat és que de cop comences a pensar seriosament en tenir un fill, ... No us explicaré com s’arriba al moment PREDICTOR perquè no m’agrada entrar, en depèn de quins detalls 😉. Però, arriba un dia en què tens la certesa que seràs mare i aquí comença un llarg viatge, a vegades inclou pastilles pel mareig! Un viatge en el qual et creues amb tots els entesos del món, en què et bombardegen amb consells, experiències, anècdotes, ... però el veritable problema no és aquest, és que tu repetiràs el mateix patró una i mil vegades davant d’una panxa feliç. La darrera víctima ha estat la Noèlia, oi?

FASE 1: Realitat. Després de totes les pors, els anhels, les emocions que t’aporten un embaràs, arriba el gran dia i per fi coneixes a l’OKUPA; semblarà un tòpic però és un moment inesborrable i aquesta imatge és de les que mai s’esborren. Però aquest moment dura poc perquè comença la bogeria,... com un ésser tan petit et capgira el món? Te’l girà com un mitjó i tu comences a pujar al “dragon khan” sense parar, sovint vols baixar però sempre et queden fitxes!!! Sense oblidar que tornen les veus expertes a donar-te tots els seus "savis" consells: dona-li aigua de poniol pel mal de panxa, segur que li surten les dents, no l’asseguis tan aviat, posa-li això o allò al caldet, ... I tu, ho vas trampejant sense dormir i sense recordar la darrera vegada que vas anar a la perruqueria! I sense parar de mirar-te al teu fill o filla i pensant que és el més meravellós del món i meravellant-te de la saviesa de la natura que t'ha portat a aquesta nova realitat!

FASE 2: Pèrdua d’identitat. Quan els bolquers, biberons, febres, primeres passes,... s’han calmat, comença una nova etapa: l’escola! I és que per prendre aquesta decisió fas una marató de portes obertes, llegeixes un munt fulletons publicitaris (amb els meus fills no existien les pàgines web), escoltes consells d’amics, ... i amb aquest garbuix d'informació fas la gran elecció! I ells van a l’escola i tu penses que tindràs més temps per tu. Doncs, no! Perquè de cop i volta tens la nevera plena d’horaris amb activitats extraescolars, dies d’educació física, excursions, festes infantils (que això dona per tres pàgines de diari), cantades, exhibicions, partits, ... Així que mentre fas bosses, prepares entrepans, et cau la bava veient-los actuar, aplaudeixes cada jugada des de les grades, vas a parlar amb la mestra i desenvolupes les teves dots d'equilibrista,... Una pregunta es va repetint: Tu ets la mare de..... ?

FASE 3: Això s’acaba algun dia? De cop, un dia te’ls mires i estan molt canviats: són més alts que tu (això no els va costar gaire als meus), no els agrada que els facis petons, “deixa’m” és una de les seves paraules preferides, ... I la paciència, que ja has anat exercitant els darrers anys, esdevé la teva única arma de supervivència; hi ha dies que l’has esgotat deu minuts després de posar el peu a terra! En aquesta etapa de confusió sovint et mires al mirall i veus el reflex dels teus pares, tot i que tu et creies tan avançada en el temps, tan moderna!!! I veus, que mica en mica, vas tenint converses molt interessants, a vegades també estressants, que els teus consells no cauen en sac buit i que comencen a projectar el seu futur. I tu, somrius amb el cor i mires tot el camí que us ha portat fins aquí!

FASE 4: Desconfinament total? I arriba el dia que se’n van de casa .... volen ... diuen que els pares patim el “síndrome del niu buit”. No en soc una experta, només sé que trobes a faltar les seves rialles, fer-los de taxista, abraçar-los quan es deixen, fins i tot trobes a faltar algun cop de porta! Però, amb aquesta nova etapa comença el tràfec de "tuppers", la demanda de consells culinaris, ... i sobretot, aprens a assaborir les seves trucades farcides de plans, els moments de trobada, encara que darrerament siguin virtuals. I continues mirant-te’ls amb la mateixa passió que el dia que els vas conèixer!

I, entre tantes FASES, s’ha acabat la setmana!

Aquesta setmana ha estat marcada per Sant Jordi, és per això que vull compartir-lo! Quin Sant Jordi, enguany!

Em podria esplaiar en tot allò que hagués volgut fer i no he pogut, en tot allò que he enyorat i de ben segur ho compartiríem, però em ve més de gust parlar dels meus Sant Jordis, d’aquells que són plens de ...

DRACS que ens persegueixen en forma d’inquietuds, recances, males experiències, ... i que foragitem amb valentia amb tots els escuts i llances que hem anat recollint pel camí; perquè de dracs sempre en trobarem però el millor és mirar-los cara a cara i que en sortim més forts després de cada combat!

ROSES que la seva olor em porten a records de ben petita, al pati de la iaia; a records d’adolescent, on simbolitzaven aquells primers amors; i roses actuals que veig com s’obren a poc a poc, on deixo que la seva aroma em captivi, que em fan somniar però també em recorden que puc topar amb les seves espines!

LLIBRES que vaig descobrir els dimecres quan anàvem a comprar un “cuento” i que són una de les meves passions i que m’agrada transmetre-la; segur que m’heu sentit a dir que un dels meus somnis és anar a una llibreria amb un carret de supermercat i omplir-lo fins dalt. Llibres que amaguen històries, pensaments, reflexions, que et fan volar i que, ... en definida et fan lliure!

PRINCESES que no esperen ser salvades; princeses valentes com les meves àvies que van aprendre a sobreviure amb dignitat, com la mare que m’ha empès a afrontar la vida tal com ve, com la meva filla que trepitja fort però una sensibilitat especial; i com totes les princeses valentes amb qui comparteixo tants i tants bons moments. A totes elles, tinc tantes ganes d’abraçar-les!

CAVALLERS que tot i no ser sants es diuen Jordi i és que en tinc tres de molt especials! El pare que sempre em va mostrar el seu amor incondicional i que vam caminar de la mà fins el darrer moment; el meu germà qui em fa riure però sobretot qui sempre hi és quan més el necessito amb la seva tendresa i fermesa alhora; i el cosinet amb qui vaig compartir tants jocs, picabaralles, descobertes, ... i amb qui vam teixir un fil que ens continua unint. I en tinc més d'especials amb els qui cavalco i ens mirem als ulls d’igual a igual; especialment, el meu fill amb qui ens sobren les paraules per entendre'ns!

I entre tan Sant Jordi, s’ha acabat la setmana!

Aquesta setmana, l'escola ha estat el tema del dia: que si ja comença el tercer trimestre, que si serà avaluable, que si ens cal trobar la mida justa de tasques, que si cal replantejar-nos la tipologia d'activitats, que si cal organitzar horaris, que si manquen mitjans tecnològics, ... Però jo vull parlar de l'escola que enyoro, ...

Enyoro llevar-me al matí repassant la meva agenda: reunions, classes, documents per llegir, aplicatius per complimentar, entrevistes, ... Mai m'hagués imaginat com ho trobo a faltar, perquè darrere de totes i cadascuna d'aquestes entrades a l'agenda hi ha la meva feina; aquella que a vegades em fa enrabiar però que sempre m'omple!

Enyoro arribar a la meva escola perquè mentre faig el camí, em vaig trobant a gent amb qui ens saludem, ens intercanviem un somriure o comentem el temps; i quan obro la porta, bé a vegades no cal obrir-la perquè algú s'espera perquè hi pugui entrar, ja sé a qui em trobaré i ens saludem i fem petar la xerrada i parlem de coses quotidianes i sentim radio Mogent i comencem la nostra tasca diària!

Enyoro els sorolls de l'escola: els dels nens i nenes quan entren, alguns mica esvalotats i d'altres mig adormits, i et saluden mentre continuen xerrant amb els companys; el carret de la neteja de la Tere i la Paqui que sempre em tenen reservat un somriure i sovint em donen el "parte" del dia; el timbre de la porta i del telèfon, aquests que no paren a primera hora del matí; sorolls, remor, brogit,... que m'agrada sentir perquè traspuen vida!

Enyoro les nenes i els nens: a l'espai científic on hem establert una dinàmica de treball genial on intento que tots s'hi sentin a gust i on la curiositat els impregni de ganes d'aprendre; les meves classes de castellà amb les històries que m'agrada explicar-los amb el meu accent vallesà; les trobades amb el grup de mediadors que sempre estan a punt d'aportar iniciatives; i a tots en general, quan ens trobem pels passadissos i intercanviem quatre mots; i enyoro que algun dels més petits em conegui per "la senyora del micro"!

Enyoro les torbades amb els companys: a la fotocopiadora sempre amb presses; a la sala de mestres a l'hora del pati fent cua a la cafetera; a l'hora de dinar rondinant perquè algú no s'havia apuntat i ens ha deixat sense safata; a les reunions que no comencem ni acabem mai a l'hora; i sobretot, els moments... "PODRÍEM FER"... aquells moments màgics on desbordem en creativitat... Ben pensat, aquests no els enyoro perquè els hem continuat tenint virtualment perquè no tenim cura i això m'encanta!

I enyoro, a totes i cadascuna de les persones del meu àmbit professional perquè tinc la sort de compartir-lo amb gent meravellosa que fa que el meu dia a dia a l'escola sigui bonic i que l'enyori!

I entre tanta enyorança, s’ha acabat la setmana!

Qui ens havia de dir que passaríem un mes tancadets! I durant aquest temps, si hi ha una cosa que no s’ha aturat és precisament ... El temps! Inexorablement passen segons, minuts, hores, dies, setmanes... I amb ells un munt de dates que solíem celebrar en família i on, possiblement, fèiem o ens feien regals... Doncs aquests, tampoc s’han aturat i, hem fet i hem rebut, un munt de REGALS ...

REGALS diferents perquè no tenen valor monetari però de ben segur que s’han pensat per tal que facin feliç a la persona a qui van dirigits: una cançó amb un significat especial, un vídeo elaborat per nosaltres mateixos, una trucada inesperada, una mona casolana, ...

REGALS especials perquè s’ha tingut temps de pensar-los, de preparar-los i d’enviar-los; embolicats amb un paper d’esperança, amb una cinta d’il·lusió i amb una dedicatòria plena de ganes de retrobar-nos, ...

REGALS efímers perquè no se’ls podrà retenir perquè no són materials, però malgrat tot els guardarem i perviuran en el nostre record: un somriure ple de complicitat, una abraçada “virtual”, un WhatsApp amb fotos o paraules carinyoses, un mail amb paraules de consol, un desig de tirar endavant junts, ...

Regals, regals i més regals perquè donen sentit a la nostra vida, perquè són una manera de mantenir el nostre fil emocional amb tots els qui ens envolten i perquè és la nostra manera de reconèixer la seva importància en la nostra vida.

Finalment, us vull compartir el REGAL destinat a la meva mare perquè feia anys, cosa que no li agrada gens!!! Doncs el seu regal, en realitat ha estat un regal per a tota la família perquè hem estat creatius i capaços de fer-li un regal fantàstic que li ha fet caure alguna llagrimeta però amb el que també s’ha petat de riure; volíem mostrar-li la importància que es cuidi, volíem mostrar-li que la coneixem molt, volíem mostrar-li que sabem fer pinya, volíem mostrar-li el nostre amor i com la trobem a faltar, ja que és el nostre pal de paller!

I entre tants regals, s’ha acabat la setmana!

Ja ha passat una altra setmana i sembla que m’estic adaptant sense gaire dificultat a aquesta nova rutina, això sí, sabent que té una fi... més o menys propera. I és que aquesta setmana he fet una descoberta molt gratificant... he descobert racons i raconets...

Els racons de les fotos... quins racons! Per culpa de les xarxes socials m’he vist empesa a buscar fotos de petita, fotos de jove (o sigui actuals 😉)... perquè he sucumbit a entrar al joc.

I això m’ha portat als racons interiors, aquells que guardes en diferents estances emocionals... alguns ben endreçats i presents, d’altres una mica amagats i d’altres pràcticament oblidats... I n'he trobat tants i de tan diversos:

Els RACONS únics són els que em fan somriure obertament perquè estan lligats a les persones especials,... hi trobo el naixement dels meus fills, el moment en què et vaig conèixer, la primera imatge del meu germà; són tan essencials!

Els RACONS feliços són dels primers que trobo, els d’aquell estiu tan especial, els d’aquell capvespre en molt bona companyia, els d’aquell viatge tan esperat , els d’aquell sopar que ens vam petar de riure, els dels cafès amb converses confidencials; són tan vitals!

Els RACONS esbojarrats són aquells que em sorprenen pel punt de bogeria que sé que tinc però que no mostro a tothom, sovint van vinculats a persones en concret amb qui comparteixo aquesta manera de ser; són tan divertits!

Els RACONS tristos són els que no m’agrada mirar perquè, tot i saber que hi són o formen part de mi, els tinc guardats amb pany i forrellat; són tan dolorosos!

Els RACONS d’infantesa són els més borrosos i els que sovint no sé si els recordo o són aquelles fotos en blanc i negre o me’ls han explicat però són tardes de jocs, l'olor del terra mullat, les abraçades de les àvies; són tan emocionants!

Els RACONS tendres són els que van de la mà d’un calfred o d’una sensació de desassossec o d’una llagrimeta reprimida o d’un somriure melancòlic; són tan especials!

Quina sort d’haver tingut el temps de poder redescobrir tots aquest i molts més del meus racons, els que no estan en capses però que em permeten reviure moments, persones i llocs, que em diuen, a cau d’orella, que no estic sola i que he viscut molt bé!

I entre tants RACONS, s’ha acabat la setmana!!!

Després de la primera setmana en estat de, pràcticament, eufòria... Haig d’aterrar i pensar que aquest confinament serà una mica més llarg del previst. Per tant, haig d’organitzar-me, haig de fer-me un horari, haig de prioritzar, haig de diversificar el meu temps, ...

Vinga, per on començo, i la ment se me’n va i començo a pensar en tot allò que no em caldrà fer:

• Posar el despertador... ERROR... he dit que em calia fer un horari, si no em poso el despertador ja no podré complir-lo!

• Vestir-me... ERROR... si vull tenir sensació de normalitat em cal seguir unes pautes i rutines!

• Treballar... ERROR... no estic de vacances!

• Tasques de la llar... ERROR... ara hi som sempre a casa i per tant tindrem més feina!!!

Vinga, centra’t, però no hi ha manera i començo a enyorar tot allò que realment no podré fer per culpa del confinament:

• Trobar-me amb els meus amics... ERROR .... tenim tecnologia que ens permet fer-ho.

• Fer exercici... ERROR ... hi ha un munt de propostes per internet.

• Anar al cinema... ERROR ... tenim pel·lícules a l’abast i crispetes per poder fer a casa.

• Gaudir de l’entorn... ERROR ... si m’ho miro bé, estic en un entorn privilegiat.

Vinga, acabo de trobar una cosa que NO HAURÉ DE FER:

• Posar benzina!!! Amb la mandra que em fa haver d’anar a la benzinera, saber si haig de fer gasolina primer o pagar primer, mirar de no equivocar-me amb el sortidor, posar-me els guants, omplir el dipòsit sentint aquella ferum del combustible, treure’m els guants aconseguint no embrutar-me, i finalment no posar el peu sobre el bassal solitari que sempre tinc la sort de trobar-me. Soc feliç, no hauré de posar benzina!!!

Vinga, acabo de trobar una altra cosa que NO PODRÉ FER:

• No podré abraçar ni fer petons, amb el que m’agraden les bones abraçades aquelles que són tovetes, aquelles que et fan sentir com a casa, aquelles que et fan sentir que tot anirà bé, aquelles que t’ajuden a sentir-te millor, aquelles que voldries que no acabessin mai... I els petons, n’hi ha de xocolata que són els que més m’agraden, n’hi ha de càlids, n’hi ha de fugaços, n’hi ha de consol, n’hi ha de retrobament, fins i tot n’hi ha de prohibits!

Però me’ls guardaré tots, abraçades i petons i ... quan s’acabi el confinament... Prepareu-vos!!!

Vinga,... s’ha acabat la setmana!!!

Ho anàvem dient, ho anàvem sentint, ho anàvem parlant, ... Però no ens ho anàvem creient.

Jo vaig ser de les que creien que havien estat alarmistes anul·lant el MWC, jo vaig ser de les que vaig buscar al mapa on estava Wuan i ho vaig trobar molt lluny, jo vaig ser de les que seguia les notícies a la distància, jo vaig ser de les que veia com a Itàlia tancaven les escoles, jo vaig ser de les que vaig pensar que això s’anava apropant, fins que ... Jo vaig acabar confinada!!!

El dia que em vaig adonar que el confinament era imminent va ser el mateix dijous, quan vam sentir per les notícies que el dilluns tancarien les escoles, però no! Les van tancar l’endemà, no us podeu imaginar quin dijous!!!

Dijous d’incredulitat, dijous de presses, dijous de reorganització, dijous d’informacions contradictòries, dijous, dijous, dijous... Acabo el dijous en estat de xoc.

I comença el divendres i comença amb una pregunta... Què vol dir confinament? No podré sortir gens? No podré veure ningú? Va no serà per tant,... Aprofito a fer un vol quan baixo les escombraries, vaig a comprar al supermercat més llunyà del poble, aprofito per anar al banc,...

NOOO!!! No havia entès que vol dir confinament!!!

I llavors començo a aterrar a la realitat: no puc sortir i per tant, no podré veure als meus, ni familiars, ni amics, ni tan sols coneguts!

I llavors començo a pensar que no renunciaré a les meves trobades i ens organitzem i ens veiem i compartim moments per videoconferència.

I llavors començo a fer una llista de tasques a fer: neteja, cuina, exercici a casa, tasques d’escola pendents, lectures i sèries que em venen de gust, ... Sí, sí que les vaig anar pensant en aquest ordre!

I llavors comencem les trobades virtuals amb els companys de feina per organitzar una jornada de portes obertes virtuals, es clar. Això ens porta molta feina i molt variada: organitzar-nos, gravar vídeos, animar-nos, aplaudir-nos, riure i trobar-nos a faltar més que mai.

I llavors comença la premsa, ens truquen i ... Torno a gravar vídeos i responc entrevistes per telèfon i per mail.

I llavors comencen a arribar missatges... T’hem vist, t’hem llegit, t’hem escoltat, ...

I llavors,... s’ha acabat la setmana!!!